dius flor i emergeixo
dius aigua i floreixo
brollo en la paraula
broto en el seu poder
Del camí
Vull verd llimona el teu caminar
lluminós i clar com el camí
Rescata de la gola del destí
el pas innocent i la mirada clara
Estranya forma de vida
no vam poder accedir a la rectitud
ens vam desbordar pels dits
intentant acariciar-la
ens vam saber allunyats
(d'alguna forma impedits)
el desig ens va fer corbs
ens va retorçar les entranyes
obligant-nos a mirar
sense poder pertànyer
(d'alguna forma estranys)
Del rigor
Ja no concep la decepció
com traïció o mentida,
és una mera conseqüència de viure
que el temps s'encarrega de validar.
Sent el rigor com avança
talment una bena atapeïda,
la mortalla d'una necessitat
que es vesteix i s'alimenta sola.
Decadència
l'ombra del dia dóna de menjar a la bèstia
l'ombra de la bèstia es menja el dia
em menjo l'ombra
em menjo la bèstia
vomito el dia
Ocell de foc
La vida m'ha creat
un forat a l'estómac
com un tret de canó.
Tot el que abasto acaba
allà on res roman.
Si m'hi aboco m'endinso
en una voràgine fosca.
La teva imatge em travessa
i giro sobre mi mateixa
per veure't envoltat de flames.
La Zona
Com un stalker, nostàlgic de fe,
busco sense cap decòrum de quatre grapes
aquella zona on es compleixen els desitjos,
aquells que ni tan sols conec en veritat,
que contínuament canvien en forma
però l'essència dels quals està sempre latent al pit.
M'acompanya el meu semblant,
aquell que coneix les meves misèries
i es tomba amb mi a descansar en els bassals.
Sense vestidures cridaneres, caminant en silenci,
com un pelegrí, atenc sempre la creu de pedra
que marca una cruïlla en el camí.
Ofrena
oferiu-me
un tros de cel
per respirar
i un tros de terra
per seure
a canvi prometo
lliurar la meva ànima
Sota el signe de l'escorpí
Va haver-hi deserts subtils com una mirada perduda
i va haver-hi deserts que mossegaven i desgastaven
però en cap d’ells va verdejar la primavera
ni es van dignar posar els ocells amables.
Em vaig recórrer sencera amb cotó amarat
llesta per a la blanca punxada de l'oblit
creient que les meves dunes eren sorra
que algú deixava escórrer entre els seus dits.
Va haver-hi miratges que van centellejar, massa,
que van desaparèixer al menor contacte
i va haver-hi altres tantes renúncies, massa,
que van cristal·litzar en sang com a robins.
Em vaig deixar palpar sencera, abandonada
a l'aire càlid i sufocant dels estius
descreguda en cada gra i cada solc
desvetllada per fi, sobrevinguda.
Sense notícies de Déu
Milers d'ànimes titil·lant
com punts de llum en la foscor.
El brunzit dels seus precs
m'enfonsa en la follia.
No és la nit
No és la nit
velada i suau
com un sudari
el que tem
sinó la tarda
erma i densa
com una llosa.
Eco
El teu cor es fa més gran any a any
diu la meva cardiòloga.
Tot i la mala notícia
no puc evitar somriure.
La fletxa
Aquest antic dolor
no l'ofega la vida,
esperarà
que acabis de riure
per assolir
de ple el teu pit.
Azrael i la teva última nit
La teva última nit deixa un solc d'horror.
Arriba per enfonsar-se en la carn
amb la bestialitat pròpia de la mort sobtada.
Vas estimar riure callar tantejar oblidar
que morir perdura
encara més que la vida a la memòria ferida.
Des del meu espai envolto el teu espai buit
i perdono la deshora
bressolant amb ales negres el desesper.
Privació
El món s'ha fet petit
a mesura que creixies.
Els vents creuats
s'han cobrat la seva herència.
Els blaus previsibles
no s'assemblen a res.
Vine, seu al meu costat.
Parlem de filosofia.
Fireball
colpejats pels quatre costats
ens enfilem a les nostres vides
petites
què fer
amb el petit desastre
a les mans
a qui
lliurarem
la bola de foc
Fi de festa
l'últim tequila va trencar el cotxe
l'últim sexe va ser a les fosques i de peu
hi ha altres últims però no els recordem
tornem a aquests dos perquè ells van guiar
el nostre esperit transgressor
ara ja no queda res
a la barra del local el cendrer
s'ha omplert de cacauets
i la màxima aventura de la nit
és sortir a pèl al carrer a fumar
i ens sentim cansades
mentre ens preguntem
una a l’altra què fer
quina llum encendre
què beure per no beure
Arrels
I ara què?
preguntes.
Tanca els ulls
submergeix-te
en el fosc abisme
on corre un riu
de cabal roig
que borbolleja
pronunciant-se
incessant
sobre la vida
aquesta que ara
se t'escapa
que no vius
que t'oblida
però que viu per tu
acabalada i generosa en la teva fondària
Subscriure's a:
Missatges (Atom)