Va haver-hi deserts subtils com una mirada perduda
i va haver-hi deserts que mossegaven i desgastaven
però en cap d’ells va verdejar la primavera
ni es van dignar posar els ocells amables.
Em vaig recórrer sencera amb cotó amarat
llesta per a la blanca punxada de l'oblit
creient que les meves dunes eren sorra
que algú deixava escórrer entre els seus dits.
Va haver-hi miratges que van centellejar, massa,
que van desaparèixer al menor contacte
i va haver-hi altres tantes renúncies, massa,
que van cristal·litzar en sang com a robins.
Em vaig deixar palpar sencera, abandonada
a l'aire càlid i sufocant dels estius
descreguda en cada gra i cada solc
desvetllada per fi, sobrevinguda.